Comitè interprovincial de la Mancomunitat

Balcó del Serraller

Junta dels Consellers de l'IEI (1943)

Visita del president Josep Tarradelles (1977)

Constitució de la Corporació (1979)

A començament del segle XX, les diputacions catalanes van prendre la decisió de mancomunar-se amb la finalitat d’establir una coordinació de serveis entre les quatre. Després d’un període preparatori que es va iniciar l’any 1911, el 1914 la constitució de la Mancomunitat de les Diputacions Catalanes fou un fet. Aquesta unió va representar un profund efecte descentralitzador sobre el sistema constitucional de la monarquia alfonsina i portava implícita una gran càrrega social i simbòlica a causa de la voluntat d’una regionalització catalana. La voluntat regionalitzadora i la desconfiança dels militars a l’actitud filocatalanista de les noves forces polítiques, va propiciar que el 9 de gener de l’any 1924 el general Primo de Rivera comuniqués a la dreta monàrquica catalana i a la Lliga Regionalista que “pensaba acabar con el exclusivismo malsano” de què gaudia Catalunya. El 20 de gener, coneguts membres de la dreta monàrquica anticatalanista eren designats diputats provincials amb l’encàrrec de “hispanizar la Mancomunidad”. La Mancomunitat, ja en plena paralització de les seves principals institucions, cessà d’existir legalment el dia 12 de març de 1925. La nota que el general va donar a la premsa per justificar aquesta desaparició fou: “reconstruir desde el poder la región, reforzar su personalidad, exaltar el orgullo diferenciativo entre unas y otras, es contribuir a deshacer la gran obra de unidad nacional, es iniciar la disgregación para la que siempre hay estímulo en la soberbia o en el egoísmo de los hombres”.

La proclamació de la II República l'abril de 1931 va afavorir que del 1932 al 1938 desapareguessin les diputacions a Catalunya. La de Lleida quedà integrada dins la Comissaria de la Generalitat, a la qual traspassà tant les funcions com els pressupostos.

Malgrat tot, la vida d’aquesta nova institució durà poc temps perquè l’any 1938, amb l’entrada de les tropes franquistes a Lleida, fou abolida la Comissaria de la Generalitat i reinstaurada la Diputació. La primera comissió gestora es va constituir l’11 de juny de 1938 i novament es va tornar a una més gran centralització de les diputacions, i els seus òrgans gestors s’ajustaren a la coneguda democràcia orgànica. La província, però, no deixà d'ésser un ens local.

En la dècada de 1940, durant la dictadura del General Franco, es van fixar les arrels dels diferents interessos que posteriorment definirien la política de la Diputació de Lleida. En plena autarquia econòmica, els esforços anaven dirigits a la tasca de beneficència i d'assistència social, així com a la de reconstrucció de la xarxa viària que, extensa i complexa en l'aspecte orogràfic, resultava dificultosa. El franquisme tingué un interès especial a reprimir qualsevol vestigi de política i de cultura catalana i els seus esforços s’encaminaren a imposar una "normalidad cultural" que afavorí fenòmens com el “leridanismo”. La nova cultura oficial quedà palesa institucionalment l'any 1942 amb la creació de L'”Instituto de Estudios Ilerdenses”, en un intent de suplantar la cultura catalana a Lleida i, sobretot, l'Institut d'Estudis Catalans, fundat per Prat de la Riba l'any 1907.

La Comissió Gestora, instaurada després de la Guerra Civil, que dirigia la Diputació de Lleida va durar poc més de deu anys. El 22 d'abril de 1949, el Consell de Ministres aprovava la constitució i funcionament de les Diputacions Provincials de Règim Comú. L'actuació de l'entitat en aquests deu anys pot definir-se gairebé com de reparadora de les infraestructures que la Guerra havia assolat. Reconstruccions d'edificis, actuacions a les vies provincials així com altres obres publiques, etc. En aquest sentit fou d'una importància remarcable l'aparició, entre febrer i març del 1958, de la Comissió Provincial de Serveis Tècnics. S'encarregava, primordialment, de l'elaboració i execució dels plans i funcions urbanístiques en el marc provincial. Pel que fa a l'agricultura, que era el sector econòmic bàsic de la província, la Diputació no va parar d'invertir a la seva granja experimental, així com a la finca del Bon Repòs –en què sobretot es duien a terme treballs experimentals.

Encara en plena dictadura els anys 70, la Diputació de Lleida estava presidida per Juan Casimiro de Sangenís i tot semblava presentar una tònica similar a la fins ara detallada. Justament a final de la dècada de 1970, com a resultat del final de règim franquista la situació política i social s'anà normalitzant. Josep Tarradelles, president de la Generalitat de Catalunya a l'exili, tornava al Principat i presidia de nou la Generalitat i també la Diputació de Barcelona. Es pretenia que les diputacions es convertissin en delegacions territorials de la Generalitat com al 1931. Això no prosperà i continuaren exercint les prerrogatives que les havien caracteritzat.

El 9 de desembre de 1980, CiU i el PSC van aprovar conjuntament la Llei de transferència urgent i plena de les diputacions a la Generalitat, destinada a fer desaparèixer les diputacions a Catalunya. La seva intenció era buidar les diputacions de contingut i aquí va començar una llarga disputa de com s'havia de fer. CiU volia efectuar el procés traspassant-ne les competències a la Generalitat, mentre que el PSC defensava que les transferències s'efectuessin cap als ajuntaments. La Llei no va arribar a entrar en vigor perquè va ser declarada inconstitucional. Tot i aquest debat, al 1979 van començar a funcionar les diputacions democràtiques de dret. A Lleida, en el ple realitzat el 26 d'abril d'aquell any, va prendre possessió la nova Corporació, presidida per Jaume Culleré i Calvís. Des d’aleshores ençà, la Diputació de Lleida ha tingut set presidents més: el 1983 Ramon Vilalta (PSC), el 1987 Ramon Companys (CiU), el 1990 Josep Grau (CiU), el 1999 Josep Pont (CiU), el 2003 Isidre Gavín (CiU), el 2007 Jaume Gilabert (ERC) i el 2011 Joan Reñé (CiU).

La història de la Diputació